¿Cuándo empieza una obsesión? Uno se da  cuenta de ella cuando ya está metido, cuando ya no puede salir, ¿pero dónde empieza?.

 Dice Lola:

 “Me di cuenta en una estación, en el espacio vacío de la espera del tren. Un tren igual a otros, pero que era el mío, el que yo esperaba. Realmente aquello era mi obsesión, no el tren, sino la obsesión de visitar a los animales del zoológico.

Haciendo historia podía remontarme a la visita del zoo “Wildlife Trust International” en Trinity (New Jersey) que recreaba el entorno del animal que, lejos de las prisiones que por desgracia había de forma generalizada, eliminaba las crueles y tétricas rejas. También podría recordar cuando tenía el libro “Arca Inmóvil” de Gerald Durrell en la mesita de noche. Aún podría remontarme mucho más en el tiempo y recordaría la cara de mi osito (no era osito, que era un conejo con zanahoria de color grisáceo-anaranjado) al que podía hacer las confesiones más íntimas y secretas. Era él mi amigo y yo el suyo. Como si se tratara de Calvin y de Hobbes, era nuestra relación la que se mantenía a toda prueba dentro de la familia.

Y aquí estoy, con la cámara y el equipo, meditando sobre mi historia  de historias de animales. Porque primero empecé sin cámara. Sólo observaba. Después observaba y observaba como me observaban. Cuando lo intentaba contar  no conseguía transmitir lo que había sentido y mi amigo cambiaba de tema para hablar de algo más inte- resante que mi relación con los animales del zoo. De hecho, me parece que en el cambio de tema había algo caritativo por su lado: es mejor  ignorar algún comportamiento  dudoso que ser el responsable de alentarlo.

Decidí llevar la cámara. Ellos han visto mi evolución como fotógrafa. Primero con la reflex analógica, cambiando los carretes. Después con la compacta y la reflex digital, observando en la pantalla el resultado que no podía compartir con ellos. Y de esta forma he ido desarrollando mi obsesión. De descubrirlos y de descubrir en ellos mis rasgos más humanos y en mí los más animales. De compartir  con ellos lo más esencial de la vida, que los humanos tendemos a ignorar. De reconocerme en ellos, en mi mundo social.

Y de compartir el espacio, este espacio que sólo está dividido por una línea.”

Faustí Llucià

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d'aventures, ple de coneixences.

Els Lestrígons i els Cíclops,

l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:

són coses que en el teu camí no trobaràs,

no, mai, si el pensament se't manté alt, si una

emoció escollida

et toca l'esperit i el cos alhora.

Els Lestrígons i els Cíclops,

el feroç Posidó, mai no serà que els topis

si no els portes amb tu dins la teva ànima,

si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.

Que siguin moltes les matinades d'estiu

que, amb quina delectança, amb quina joia!

entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;

que et puguis aturar en mercats fenicis

i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,

corals i nacres, mabres i banussos

i delicats perfums de tota mena:

tanta abundor com puguis de perfums delicats;

que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,

per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.

Has d'arribar-hi, és el teu destí.

Però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys

i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.

Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.

Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.

Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,

ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

C.Kavafis

Traducció  Carles Riba



Y me vestiré de novia, para ti......

Me vestiré como una novia para ti
y así permaneceré inmóvil,
protegida de indiscretas miradas ajenas.

Me vestiré como una novia
y ante ti esperaré escondida
hasta que tu mano me descubra.

Me vestiré como una novia
y frente a tu olvido desearé
que las inclemencias del tiempo
arranquen mi vestido.

Faustí Llucià

Un passat que ja no tornarà.

Restes de factura humana oblidades en una geografia concreta, propera i estimada. Què en farà el futur de les restes?.

Anul·lar-les, rescatar-les, reciclar-les, restaurar-les...

Diverses vegades al llarg de les últimes centúries, l’home inquiet ha manifestat a la resta de la humanitat la necessitat imperiosa de conservar el propi passat, a voltes per escrit i a voltes en imatge. A l’època moderna els recursos teòrics eren els tractats, i els gràfics, el dibuix i el gravat. Contemporàniament hi ha hagut molt paper escrit, pràctic i utòpic. Els avenços tècnics han fet fàcil el record icònic. La litografia, la fotografia, la digitalització...

M’imagino la Lola Montserrat passejant sense pressa per una Barcelona que encara és entre nosaltres. Una Barcelona propera al mar. Una ciutat a la riba de la Mediterrània, que només al final de la vintena centúria ha sabut obrir-hi la finestra.

Al llarg del segle passat s’hi aixecaren construccions d'ús industrial o viari, poques vegades d’oci. També s’hi oblidaren estris voluminosos. Alguna resta botànica dóna el punt de natura.

Reivindicació o només testimoniatge? Les imatges captades per la Lola ens fan veure que la vida no s’atura. Que sí, que hi ha un passat, però també un present i un futur a la cantonada, que per més que ens hi oposem, no s’atura.

Són les imatges d’una realitat acceptada.

Recorden els paisatges i escenes laborals d’aquells vells pintors del realisme testimonial que en els seus olis volien deixar mostra d’allò que els envoltava i que, sobretot pel que havia portat de canvi la Revolució Industrial del segle XIX, ja no seria mai més el que havia estat.

Com en l’obra de Millet, no hi ha crítica directa, és la plasmació d’un fet contemporani resultat d’una actuació de l’home.

I com en aquella tela de tempestat del Giorgione venecià, la natura i l’home han conviscut des de fa milions d’anys. I aquest home sempre ha deixat la seva petjada...

Carme Miquel i Catà